Deixava passar el temps d'aquell capvespre

Assegut vora l'antiga torre de defensa de "Sa Nitja", deixava passar el temps d'aquell capvespre. Esperava el moment idoni de la llum, per fotografiar aquell espai tan seductor.
De sobte se'm va plantar, uns metres enllà i sobre unes pedres, un ocellet. Semblava que no tenia por i vaig pensar que s'havia apropat amb qualque intenció. M'observava i feia petits botets, com si m'estudiés abans de voler entrar en conversa. Quant el vaig sentir cantar va ser quan se'm confirmà la teoria: volia saber coses de mi.

—Bones vistes, les que hi ha aquí davant, no? – em va dir amb una piulada alegre.
—Sí, amb aquesta calor fa una mica de vessa arribar-te, però s'ho ben paga —vaig contestar
—Per què la gent no hi ve més, a passar estones per aquests paratges de la costa nord? —va prosseguir, l'ocell
—Els humans som animals de costums, ens adaptem al nostre entorn urbà, i cream inconscientment pràctiques per no haver de canviar res —vaig dir—. Darrerament i cada dos per tres sent a dir que ens hem ancorat dins la zona de confort i que som incapaços de rompre amb els estàndards de la vida quotidiana… Jo n'era el primer!
—No estaves satisfet amb el que feies i amb la teva vida? —va demanar, l'ocellet
—Sí, però no em bastava —li vaig contestar—. M'adonava que volia canviar aquella dinàmica però sempre em quedava amb la feina a mig camí.
—I ho has resolt?
—Una malaltia em va fer recapacitar —li vaig respondre—. Va ser, vull creure, la causa per la qual vaig començar a prendre'm la vida d'una manera més acord amb el que pensava i, que en canvi, no era capaç de fer. En aquestes meravelloses raconades de la costa Nord, d'ençà que vaig fer aquesta mena de mutació, hi pas la majoria dels capvespres.
—Sou complicats els humans —va dir l'ocellet, girant la vista cap a l'illa dels porros—, per tal d'omplir el buit i sentir-vos segurs us aferrau a les accions rutinàries i repetitives, fins que arriba un moment límit que us heu d'enfrontar a l'autèntica realitat i les adversitats de la vida.
—Adonar-me'n, ocellet, no va ser gens fàcil… Per desbaratar qualsevol situació, aparentment confortable, s'hi ha de fer feina i saber patir una mica. D'enfilar muntanyes a munt amb certes dificultats i molts moments de solitud n'he pogut convèncer-me.
—Corrobor les teves deduccions, aventurer, però t'he de dir que per sentir-te bé no és necessari haver de pujar muntanyes ni travessar boscos. N'hi ha que per sentir-se bé, el millor, és fer-ho fàcil, simple… deixar fluir; i la vida ja dictarà.
—Combregues amb aquesta teoria, ocell?
—Jo, amic excursionista, m'acobl a la natura… Accept fer-me gran, intent ser humil, a saber estar trits en certs moments i plorar una mica de tant en tant.

Semblava que la llum era l'adequada. Vaig agafar la càmera i abans d'enfocar cap aquelles roques vaig voler fotografiar l'ocellet, però ja havia aixecat el vol… Qui sap si aquella conversa només havia sigut una ànsia, per part meva, de contar-li coses.

Algú havia de tornar a engegar el món.

M'havia aixecat de bon matí i prenia cafè a la mateixa cuina. La nit passada, al restaurant, s'havia treballat força i fins molt tard. Era el corrent dels dissabtes a vespre.

Aquell diumenge només es treballava al migdia, encara que igualment s'havia de procedir a la posada a punt (mise en place): tota una sèrie d'ocupacions i tasques per a facilitar el màxim possible la conclusió dels plats.
Les hores prèvies al migdia, els companys de cuina i cambrers anaven arribant. A la sala, el telèfon no parava de sonar i el llibre de reserves ja era quasi complet. A la cuina, les cassoles emprades per a les preparacions s'anaven amuntonant a les piques de l'aigüera, tothom anava agafant ritme i conscienciació davant d'una nova "envestida": s'estava acostant el temut embat del diumenge a migdia.
Nervis, tensió, qualque broma amb els cambrers a l'hora d'emportar-s'en els plats i un ritme frenètic, era el panorama que s'hi reflectia un diumenge més. Semblava que aquell no l'havíem de salvar, però tots s'acabaven superant.
Havent dinat tots junts, i un cop acabada la jornada i oblidades ja les desavinences per l'estressant moment, em veia amb ganes per atracar-me a la vorera de la mar: arribar fins al Cap de Cavalleria podria ser una bona opció.
Plantat davant l'escenari costaner, i encara dins el cotxe, vaig aprofitar per acabar d'escoltar un tema melodiós que sonava a la ràdio. Potser aquelles notes musicals acabarien d'amainar els nervis acumulats.
Molt a prop d'on vaig activar el fre de mà del cotxe vaig visualitzar una silueta humana que, juntament amb la d'un gos, caminava a contra llum en direcció a la costa. Els passos lents i delicats dels protagonistes perfilaven un sender pedregós que s'allargava fins a unes trinxeres en runes. El vent s'havia aturat completament i uns núvols baixos de tons lilosos escortaven, sobre l'horitzó del mar, l'acomiadament de l'astre rei.
Mentre els raigs del sol es reflectien sobre la mar, girant la mirada cap a l'altre costat, vaig advertir una barca de pescadors que sortia de la bocana del port. Aquella barqueta solcant una mar en calma rematava el panorama i em feia respirar un aire de tranquil·litat.
Adreçant-me a peu pel caminet on hi havia observat la silueta de la persona amb el gos, em vaig aproximar molt a prop de la vorera i en un raconet, on els rajos de sol encara es manifestaven, m'hi vaig asseure. La temperatura era agradable, i l'esgotament s'havia convertit en plaent, semblava que el món s'havia aturat.
Bé al costat, damunt unes pedres, una sargantana restava immòbil i atenta. Amb el cap lleugerament alçat aprofitava, semblava, el mateix plaer. Cap dels dos gosàvem a moure'ns i ens amaràvem d'aquell instant lent i reparador.
Vaig tenir la sensació d'haver-me adormit, no sé si vint segons o mitja hora, però els lladrucs del gos, una mica més enllà, em van sobresaltar. A la sargantana també, i espantada s'amagà ràpidament entre les pedres… Algú havia de tornar a engegar el món.
Vaig agafar camí cap al cotxe per tornar al costum del poble… La mar havia engolit completament al Sòl.

La nit que vaig fer cim a l'Aconcagua

Mai en ma vida se m'havia fet referència amb un qualificatiu tan afable. Arribat a un poblet dels Pirineus, després d'haver completat etapa, anava cercant lloc per passar la nit. Queia una pluja finíssima entremesclada amb una boira que donava al poble un caire misteriós i silent. El tram havia sigut dur, així que vaig entrar al primer hostal que em vaig topar. A dintre hi havia una senyora d'edat asseguda a una cadira devora una finestra que donava al carrer. La vaig saludar i li vaig demanar si tenien habitacions per dormir. En va mirar, i alçant una mica la veu va dir:
—Josep, ha arribat un muntanyenc!
Quan vaig sentir aquell atribut no vaig poder fer de manco que, tot intentant no demostrar-ho, emocionar-me. Ja em direu! Un menorquí de terres planes que li facin ressenya d'aquella manera.

El Josep va sortir -supòs que fill de la casa- i em va preguntar si em volia allotjar a l'hostal. Li vaig dir que sí, i ell, tot seguit, em va fer saber els honoraris de l'estança.
Vaig acceptar només el preu del dormir i sopar, ja que el berenar de l'endemà no el prendria. Havia de partir molt de matí i l'hora que se servia l'esmorzar, a les vuit, era massa tard.
Mentre feia pujada cap a l'habitació anava pensant encara amb l'adjectiu de "muntanyenc", i em sentia tot orgullós. Dutxat i rentada la roba vaig enfilar escales avall per sopar. L'àvia, ara davant la televisió, seguia asseguda a la sala.
Durant l'àpat nocturn vaig estar sol, a l'hostal, només m'hi hostejava jo. Encara que el Josep, encuriosit i educadament, m'interrogava sense atabalar-me: li cridava l'atenció que un menorquí rondés per aquells paratges.
Ben atapeït del sopar, i amb ganes de descansar, els vaig dir que me n'anava a dormir. Vaig pagar l'habitació i el sopar i li vaig recordar que partiria molt d'hora.
Aquella nit, joiós amb el qualificatiu de l'àvia, vaig somiar que feia cim a l'Aconcagua.
L'endemà, a les sis i mitja del matí i quan anava per partir, vaig trobar el Josep que m'havia parat taula amb un cafè amb llet, torrades amb melmelada i un suc de taronja. No em va voler cobrar... Vaig deixar un paper de cinc euros, que era el que costava l'esmorzar damunt la barra, i ens vam tornar acomiadar.

"Els penyals de Curniola"

Em sentia atordit per la topada. No tenia prou clar si ja m'havia fet seva o si encara tenia qualque opció de fugir.

Baldament no sapiguem quan, tots tindrem una cita amb la senyora de la godalla. L'altre dia, perfilant uns penyals a peu, unes roques es van desprendre provocant que rodolés uns metres avall fins a un petit replà de carritxeres. L'ensopegada va ser digne perquè en dècimes de segons se'm personàs ella, la mort. Fent la travessa dels Pirineus, coronant un cim per un lloc errat i envoltat d'una boira densa, ja n'havia percebut les seves alenades. Encara que, totalment perdut i passades unes hores, el sòl va esvair les partícules d'aigua vaporosa i esfumà, també, l'ombra de la gran senyora.

Però aquesta vegada, era més que els seus alens: la tenia tota dreta, godalla en mà, al davant meu. Entremig d'un somriure em va dir que feia temps que em tenia controlat, que era molt atrevit i valent i, que així mateix però, no havia sobrepassat els límits. En canvi avui, quan t'he vist aquí a dalt, t'he seguit amb el pressentiment que traspassaries la frontera. Estava clar que no li agradava haver d'emportar-me, però la circumstància era mereixedora.

Una conversa amb la mort, cara a cara, no és gens fàcil, creis-me. Si ja ens costa xerrar de malalties greus i situacions desagradables imaginau-vos tenir aquella figura, imponent i misteriosa, que et diu que et ve a cercar.

Resignat i quan semblava que tot estava decidit, la gran senyora de la caputxa negra, amb l'eina de segar aixecada, em va dir:

— Aquests penyals d'aquí són els de Binideufà?

—No…! —Li vaig contestar— Aquests són els penyals de Curniola, per què?

—M'hauré equivocat —va dir ella—, l'encàrrec per al qui m'havia d'endur era als penyals de Binideufà… Perdona!

L'endemà, al diari Menorca i a lB3 noticies migdia, m'assabentava del desafortunat desenllaç als penyals de Binideufà.

Caminar i escriure... Hi ha similituds?

Moltes vegades, quan arribes a casa després d'una caminada, t'adones que amb el fet de caminar, pensar i escriure hi pot haver moltes similituds. La relació es fa evident quan et fiques davant el teclat de l'ordinador. Caminant per un bosc o vagarejant per un sender la ment estudia l'entorn, construeix un mapa de la circumstància, fixa un pla a seguir i tradueix aquella intenció en un encadenament de passos fins a assolir el propòsit.
De la mateixa manera, guiant l'escriptura a través de les mans, exigeix a dissenyar una ruta a través de la ment i crear un viarany de pensaments fins al desenllaç... Caminar, idò, podria ser l'organitzador de la situació que ens envolta; escriure podria ser el que posa ordre a la vivència i els pensaments, encara que també podria ser a la inversa.